Avui, 26 de març del 2006, he corregut la nova Marató de Barcelona.Realment, ha estat tan inesperat córrer-la, com acabar-la, ja que degut a la nostra situació personal, no tenia ni la ment ni el cos en la millor disposició per a afrontar una aventura com aquesta.De qualsevol manera, un cop acabada, penso que la decisió de participar-hi, ha estat la més encertada i això per diversos motius:
1.- Complir, una vegada més, amb la disciplina autoimposada d'una marató l'any ... i ja en van cinc.
2.- Donar suport a la nova organització de la marató de Barcelona per a ajudar a aconseguir el que la ciutat es mereix: tenir una cursa de nivell.
3.- Passar-m'ho bé amb els meus companys d'A Fons Perdut, un club de fondistes com no n'hi dos, capaços de superar totes les adversitats que una prova com aquesta, per a cel.lebrar-ho amb un dinar espectacular.
I dit tot això, ja podria anar cap a les conclusions: tres objectius de tres, èxit total !
Com be deia a l'inici, córrer una marató o dugues en el 2006 era un objectiu ineludible. I en aquesta direcció és que havia començat a entrenar a fons mentre encara era a Chicago. El pla pel 2006 consistia en construïr una bona base durant l'hivern i la primavera seguint un nou mètode: el del Jeff Galloway, molt més enfocat en el volum i en la baixa intensitat. La idea final era la de córrer en alguna de les moltes maratons que cap a finals de primavera es fan als Estats Units, sense cap ambició pel que fa a la marca. El veritable objectiu estava fixat a finals d'octubre a la marató de Chicago, una de les estrelles del calendari i ben coneguda pel seu perfil pla. Per a arribar-hi en bona forma i amb potencial per a fer una bona marca, era important no passar la primera part de l'any seen blanc.
A finals de febrer vem haver de marxar de Chicago i tornar a Barcelona. Només arribar, la participació a la Mitja de Granollers, amb el meu germà fent-me de llebre, indicava que em trobava en el bon camí. 1h 33' m'acostaven a les meves millors marques en la distància, tot i no haver fer treball de sèries, ni de potència. Però a partir d'aquell dia, les coses es van torçar. Mentalment no estava tranquil per a buscar una nova rutina d'entrenaments i ho vaig deixar estar. No vaig poder córrer a la Mitja de Gavà i participar a la Mitja de Barcelona, amb gatroenterirtis, va ser una autèntica bogeria que va acabar, lògicament, en abandonament.
1.- Complir, una vegada més, amb la disciplina autoimposada d'una marató l'any ... i ja en van cinc.
2.- Donar suport a la nova organització de la marató de Barcelona per a ajudar a aconseguir el que la ciutat es mereix: tenir una cursa de nivell.
3.- Passar-m'ho bé amb els meus companys d'A Fons Perdut, un club de fondistes com no n'hi dos, capaços de superar totes les adversitats que una prova com aquesta, per a cel.lebrar-ho amb un dinar espectacular.
I dit tot això, ja podria anar cap a les conclusions: tres objectius de tres, èxit total !
Com be deia a l'inici, córrer una marató o dugues en el 2006 era un objectiu ineludible. I en aquesta direcció és que havia començat a entrenar a fons mentre encara era a Chicago. El pla pel 2006 consistia en construïr una bona base durant l'hivern i la primavera seguint un nou mètode: el del Jeff Galloway, molt més enfocat en el volum i en la baixa intensitat. La idea final era la de córrer en alguna de les moltes maratons que cap a finals de primavera es fan als Estats Units, sense cap ambició pel que fa a la marca. El veritable objectiu estava fixat a finals d'octubre a la marató de Chicago, una de les estrelles del calendari i ben coneguda pel seu perfil pla. Per a arribar-hi en bona forma i amb potencial per a fer una bona marca, era important no passar la primera part de l'any seen blanc.
A finals de febrer vem haver de marxar de Chicago i tornar a Barcelona. Només arribar, la participació a la Mitja de Granollers, amb el meu germà fent-me de llebre, indicava que em trobava en el bon camí. 1h 33' m'acostaven a les meves millors marques en la distància, tot i no haver fer treball de sèries, ni de potència. Però a partir d'aquell dia, les coses es van torçar. Mentalment no estava tranquil per a buscar una nova rutina d'entrenaments i ho vaig deixar estar. No vaig poder córrer a la Mitja de Gavà i participar a la Mitja de Barcelona, amb gatroenterirtis, va ser una autèntica bogeria que va acabar, lògicament, en abandonament.
Febrer va passar sense kilòmetres i ja semblava que no podria arribar enlloc. Però la insistència dels meus companys d'equip i la publicitat de la nova marató em van fer decidir per un entrenament de supervivència durant el mes de març. Un parell de rodatges suaus entre setmana i una tirada llarga els diumenges (de 20 a 28 km) van ser tot el meu bagatge i en aquestes condicions és que m'he trobat avui en la línia de sortida. La principal dificultat radicava en identificar l'objectiu per a la cursa, cosa difícil donat el poc entrenament i la falta de test fiables. En principi, només pensava en acabar, però a mida que s'acostava el dia, superar la barrera de les 4 hores semblava una fita obligada pel meu orgull d'esportista. I finalment, el clima ha acabat apareixent com a dificultat afegida: els primers dies de certa calor, amb sol i temperatures al voltant dels 25 graus.
A la sortida, replanteig de l'estratègia, amb mentalització per a començar amb un ritme conservador, que em dugués a la mitja marató amb suficients reserves per a afrontar la segona part. Els kilòmetres finals, per la costa i amb calor, es presenten complicats. Només sortir, em trobo que el Jaume Carulla va a un ritme similar i decidim provar de córrer junts. Una altra bona decisió, ja que ens hem compenetrat bé fins al final.
Bona primera part de la cursa, amb recorregut nou i més atractiu. Pujades a l'inici i després baixada suau per la Diagonal. Cap problema fins al kilòmetre 10, passat a 56 minuts. La segona desena, amb el Passeig de Gràcia i el de Sant Joan, presenta un perfil més difícil, però el pas per la mitja a 1h 53' ens deixa marge pel nostre objectiu. Del 20 al 30 el recorregut es fa àrid i inhòspit: Meridiana, Guipúscoa, Diagonal Mar, Granvia, Prim i altre cop Diagonal Mar amunt i avall. Primers símptomes de cansament, alleugits per la presència de la meva família donant-me ànim. També el meu germà ha aparegut per a fer-nos mantenir el ritme, però ens abandona al Fòrum, avorrit amb el passeig.
El Fòrum marca el punt d'inflexió. El cansament ja ha arribat per a quedar-s'hi , especialment després de la rampa que ens fan pujar. A partir del kilòmetre 30 i donades les circumstàncies, optem per a caminar a tots els avituallaments, hidratant-nos bé i recuperant forces per a fer a bon ritme els kilòmetres intermitjos. I així, tot i el cansament, acabem la segona mitja tan ràpida com la primera.
Finalment, 3h 51', el meu pitjor temps de sempre, però satisfet amb el resultat. Una de les meravelles de la marató és que sempre hi ha motius per a estar content. He de dir que aquest ha estat, sens dubte, la vegada que m'he quedat amb més ganes de tornar a córrer.
Ara el tema és decidir com continuar. Segueixo tenint en ment una nova cursa, potser més ràpida, per a octubre o novembre. El problema és decidir on. I sobretot, poder entrenar sense gaires interferències.
