Després de quasi 6 mesos d'entrenament, la fita que tan llunyana semblava, finalment ha arribat. Per a gaudir de l'esdeveniment com cal, decideixo prendre'm el cap de setmana llarg, com si hagués vingut de viatge a Chicago especialment. El meu germà ha vingut a veure’m des de Barcelona i amb ell surto divendres a fer el darrer entrenament. Per una vegada ho faig passades les 9 del matí, estirant al màxim les sensacions. El temps és fred, però assoleiat. No hi ha dubte que la sensació de córrer una marató a la tardor és ben diferent que fer-ho a la primavera. Després de l'estiu, cada vegada esdevé més difícil llevar-se d'hora per a entrenar. Cada vegada la temperatura és més baixa i augmenten més les possibilitats les de trobar-se un dia fred i humit.
Pel meu gust, aquest any la marató s'ha endarrerit massa. Després d'un estiu calorós, sembla com si la tardor hagués passat de llarg, amb un octubre molt més plujós i fred del que és habitual. Els tres caps de setmana previs han estat esplèndids, encara que amb baixes temperatures. Per diumenge les previsions meteorològiques són altament pessimistes: primer parlen de pluja, després de neu i finalment, de fort vent. Sigui com sigui, el fred el donen per a garantit. I són aquestes previsions les que m'obliguen a canviar de plans sobre la marxa, començant per la vestimenta.
Després d'entrenar i esmorzar com els atletes professionals, marxem cap a la fira en bici, disposats a passar-hi el temps que calgui i deixant el descans per dissabte. Aquesta té lloc al McCormick Place, en un espai immens al sud del Loop, que per dimensions i organització, dóna una clara idea del nivell d'esdeveniment que estic a punt de viure. També es fa obvi que una marató d'aquest tamany ha de generar un bon nivell d'ingressos directes, més enllà dels beneficis que indirectament s'endú la ciutat. Aprofito la fira per a buscar roba més càlida. Totes les marques esportives hi són representades; hi ha begudes i aliments per a tastar; informació sobre altres maratons; i molta, molta gent, que sens dubte haurà vingut de lluny. Dels 40.000 participants que s’esperen, diuen que no més de 7.000 són de la ciutat.
Dissabte al vespre anem a casa del Julián, el meu amic d'origen colombià que s'ha convertit en company de patiments. Hospitalari com és, ens prepara un esplèndid buffet de pasta per a carregar reserves. Entre ell, el meu germà i el Matt, un amic del Julián també maratonià, es forma l'ambient ideal per a entrar en matèria i preparar la cursa. Amb un ull sempre pendent del Weather Channel, veiem que la previsió metereològica empitjora per moments. Comença a ploure a Chicago i diuen que no pararà fins diumenge al migdia. La temperatura, a la sortida, ha de rondar els 0ºgraus! El clima, sense dubte, serà un factor important. Com a bons atletes que som, comencem ja a buscar excuses per a no fer els temps que teníem previstos.
El Tylenol em permet dormir sense problemes. A 2/4 de 6 em llevo i surto a córrer. Es una pràctica que ja he fet abans i que em va força bé. Vint minuts suaus i una dutxa calenta preparen el cos pel que vindrà. Fa fred, però no tant com deien i, tot i que els núvols ho cobreixen tot, no plou. El vent però, bufa intermitentment. Sigui com sigui, no és moment de fer-se enrera i decideixo aïllar-me de les inclemències i treure el màxim rendiment a un llarg i seriós programa d'entrenament.
Amb el Julián i el Matt anem en cotxe fins al pàrking del Chicago Tribune, entre Michigan Avenue i Illinois, i d'allà, caminant fins Grant Park, on està la sortida de la cursa. Són les 7 del matí. L'organització és perfecta, però cal tenir en compte les enormes distàncies per a no haver de córrer sense necessitat. Hi ha riuades de gent que venen de totes direccions, però tot està dimensionant perfectament. Cal seguir el recorregut marcat per a entrar al recinte, dirigir-se al Gear Check a deixar la roba i, finalment, anar cap al corral de sortida corresponent. M'han donat Preferred Start I, a tocar de la sortida competitiva i no sembla que hagi de tenir problemes en arribar còmodament fins el kilòmetre 0. La meva por és el fred que puc passar fins l'hora en que està previst que comenci la cursa. Falta més de mitja hora per a les vuit. Porto roba descartable, guants, gorra i cremes per a escalfar les cames, però al final, serà el calor humà el que millor funcionarà. No escalfo. Després de la caminada, tot sembla estar en condicions.
L'espai que ocupa el lloc de la sortida i de l'arribada és enorme. Estem a Columbus Drive, una ampla avinguda que travessa Grant Park de nord a sud. A l’esquerra, tapant el Loop, Michigan Avenue, amb la primera fila de gratacels, on hi són representats els millors exemples de la que es va definir com Escola de Chicago. Més a prop, el Millenium Park, amn les seves escultures i l’auditori i el pont de Frank Gehry. Davant, una paret impressionant de gratacels moderns, que ens veurem obligats a travessar per sota. I a la dreta, més parc i el llac en tota la seva extensió.
Aprofitant que canten l'himne americà, repaso mentalment l'estratègia que m'ha recomenat el meu entrenador: 20 Km més lents que el ritme promig, 10 més ràpids i la resta, a aguantar. El problema és que no tinc gaire clar a quín objectiu apuntar. Un mínim de 3h20’, un màxim de 3h10’? Em sento bé, però em fa por ser excessivament agoserat i, a més, el clima no acompanya. Potser hauria d’apuntar a 3h15’ i veure què passa. Darrera meu, els pacers de 3h20’. Davant, els de 3h10’. No n’hi ha de 3h15’. Una decisió difícil.
Quan ens posem en marxa, com sempre, em deixo portar. Agafem direcció nord per Columbus Ave cap a Streeterville fins a Grand Ave. Un túnel ens condueix fins al primer pont per sobre del riu en un entorn sobrecollidor per les alçades que ens envolten. Els primers metres transcorren pel barri que hi ha al nord del riu i davant del llac. Es una zona de gratacels de gran alçada que està creixent a ritme espectacular. Tot és ple a vessar, a pesar del fred i de l'hora intempestiva. Els espectadors criden i animen amb ganes. Penso en l'espectacle que ha de ser veure la sortida de la cursa des d'un dels gratacels, amb els 40.000 corredors formant un atapaït riu de gent.
A Grand Avenue girem a la dreta i a State agafem direcció sud per a tornar a creuar el riu cap al Loop. L’organització ha cobert els ponts amb una alfombra per a evitar que els corredors rellisquin amb el paviment metàlic. Als ponts i, sobretot al Loop, entre gratacels i per voreres on no hi toca el sol en tot l'hivern, el fred és intens. A la que me n'adono, estic clavat al grup de pacers que va a 3h10'. Els primers passos per milla marquen temps de menys de 7'15'', molt més ràpids del que jo tenia previst. De totes maneres, em sento molt bé, amb pulsacions molt baixes i les cames en bon estat, sense cap dolor especial. Decideixo arriscar i seguir amb el grup, ficant-me entre els corredors per a protegir-me del vent i reduïr l'esforç.
A Jackson tornem a girar cap a l'oest i, de seguida, agafem direcció nord seguint LaSalle. Darrera nostre, el famós edifici del Chicago Board of Trade, que tan ha significant per a la ciutat. Creuem Wacker Drive, l’avinguda que voreja el riu per la seva part sud i que sembla un aparador d’arquitectura moderna, deixant enrera el Loop. Un nou pont sobre el riu ens porta just davant del gratacels on vaig viure durant 4 mesos. Es un dels meus punts preferits de la ciutat. A partir d’allà, comença el barri de River North, ple de lofts, en contrast amb les zones de gratacels que queden a la nostra dreta, seguint el llac.
Recorrem LaSalle de baix a dalt, sencera i el trajecte, tantes vegades fet en cotxe, se’m fa més curt del que em pensava. La ciutat va perdent alçada i agafant, poc a poc, l’aspecte de gran poble que és. LaSalle va a morir al Lincoln Park, l’enorme pulmó verd de la ciutat, que travessem en tota la seva longitut per tranquils carrers com Stockton i Cannon Drive. Es el meu recorregut habitual d’entrenament, el meu habitat natural. Amagat entre un dens grup de corredors, em sento bé, sense problemes per a mantenir el ritme.
A l’alçada de Diversey Parkway, el meu carrer, agafem Sheridan Road, sempre cap al nord, paral.lels al llac. Hem deixat enrera Lincoln Park i ara visitem Lakeview. La primera fila d’edificis, com és habitual a Chicago, és de gran alçada i s’alternen els gratacels moderns amb antics edificis antics d’apartaments, tots ells buscant l’esplèndida vista del parc i del llac. Darrera però, Lakeview és un barri de cases baixes, com la gran majoria dels barris de Chicago.
Per Inner Lake Shore arribem a l'alçada d'Addison, l'extrem nord del recorregut. Estem a Wrigleyville, territori dels Cubs, un dels dos equips de baseball de la ciutat. A partir d'aquí, la baixada per Broadway, el seu carrer principal, estret i ple de gent, és un espectacle. El soroll és eixordador, amb la gent animant a crits, tot i la fina pluja que comença a caure. Broadway és també el barri gay per excel.lència i de tant en tant hi ha algun grup de majorettes més que musculades. Lakeview és un barri animat, ple d’estudiants i d’ambient nocturn. Podria ser, pel seu aspecte, una ciutat anglesa o irlandesa.
Baixant en direcció sud anem tallant els mateixos carrers que fa una estona i aviat, abans de la milla 9, passem per la cruïlla de Diversey Parkway, Broadway i Clark. Es un dels molts centres de barri que hi ha a la ciutat i el punt més proper a casa meva. Allà espero trobar la meva família i amb aquesta intenció és que em separo del grup per a que em puguin veure, doncs la densitat de corredors és important. Quasi passo de llarg però, finalment, sento la Rafaela cridant entre la gent i veig al Pol que mou el cap buscant-me sense èxit. Ni que sigui un instant, és una sensació emocionant.
Per Clark i després per carrers esplèndids com Sedgwick, travessem tot l’interior del barri de Lincoln Park. La tardor s’hi fa present amb tota la seva força i esplendor, amb els carrers coberts d’arbres de tots colors i les voreres plenes de fulles seques. Es la zona que més m’agrada de la ciutat. Ja més tranquil, em concentro en mi mateix per a arribar amb forces a la mitja marató. Continuo sentint-me còmode, enganxat al grup de 3h10’, corrent suau i sense anar exigit.
A Wells i North Avenue entrem a Old Town, un dels barris més agradables i amb més caràcter de la ciutat. Des d'aquesta cruïlla es torna a veure, al fons, els gratacels del Loop. Ens queda una bona tirada fins a arribar al riu i, mica en mica, les cases baixes i antigues deixen pas de nou a River North i el seu entorn de lofts i antigues fàbriques reconvertides. Torna a augmentar l'alçada dels edificis i, amb ells, les corrents d'aire gelat. Fa cosa veure tants espectadors amb aquest fred, que si bé és més que habitual en aquesta ciutat, no convida pas a sortir al carrer a veure una marató.
Creuem de nou el riu, aquest cop pel pont d'Orleans i Franklin, al costat de l'imponent edifici art-deco del Merchandise Mart. A l’altre costat, de nou, els gratacels del Loop i la seva arquitectura d’acer i vidre. Franklin ens porta fins a Adams i, ja en direcció oest, travessem una vegada més el riu per passar per davant de Union Station, on es va filmar la famosa escena de Els Intocables d’Elliott Ness.
Passo la mitja marató en 1h34'21''. Només en 4 o 5 ocasions he corregut la mitja marató més ràpid que això ... i després no em quedaven 21 kilòmetres per endevant! El ritme està molt per sota les meves previsions inicials, però segueixo sentint-me bé i em resisteixo a abandonar el grup de 3h10'.
Passada la mitja marató, deixem enrera les alçades del Downtown i les enormes concentracions d'espectadors per a endinsar-nos cap a la part més àrida de la marató. Sembla ser una constant en totes les maratons del món; quan les forces comencen a desaparèixer, el circuit s’endinsa per entorns cada vegada més desplobats i hostils. Imagino que no és fàcil encabir 42 Km en cap ciutat sempre per zones habitades i denses, però em pregunto si no seria millor fer directament els recorreguts en direcció contrària.
Adams, en un anar i tornar de més de 3 milles, no té cap interès. Es el West Loop, un barri en transició, que potser algun dia deixarà el seu aspecte de barri post-industrial per a integrar-se amb la ciutat. I és que el primer anell que encercla el Downtown per l'oest i pel sud és una mostra clara del que ha succeït a la majoria de ciutats americanes, en les quals la gent ha abandonat els centres per a fugir a suburbis artificials. A Chicago però, sembla que aquesta tendència està revertint-se i la construcció de vivendes avança a bon ritme en aquestes zones mig despoblades.
A la milla 17 agafem Halsted en direcció sud i aviat tornem a girar cap a l'oest per Taylor. Comença el circuit multicultural. Primer, Little Italy o el que alguna vegada va ser la major concentració d'italians en aquesta ciutat. Òbviament em ve al cap Al Capone i tots els noms relacionats amb una important part de la història de la ciutat. Ara, arrassada per a construir-hi autopistes i les univeristats de medecina, Little Italy no és més que unes quantes façanes conservades per a deixar testimoni d’un passat. Es a Taylor on començo a sentir el dipòsit buit i el meu germà, que em porta les reserves, no apareix per enlloc. Per sort, hi ha un avituallament de Power Gel i agafo el suficient per a tirar fins el final. Una dosi cada 45’, puntual.
A Ashland, altre cop anant cap al sud i passat el Km 30, començo a sentir-me cansat però, sorprenentment, deixo enrera el grup de les 3h10'. Estic seguint l'estratègia del meu germà, que es basa en anar tirant tant com es pugui i, com bé diu ell, que te quiten lo bailao. De fet, no estic més cansat que en altres ocasions en aquestes alçades i molt menys que al març a Barcelona, quan no em quedava més remei que parar a caminar a cada avituallament. Penso que em queden 12 Km i que, a ritme suau, els podria fer en menys d’una hora. Anem bé.
A la milla 19 girem per 18th Street al centre de Pilsen, un altre exemple de barri multicultural. Originàriament el lloc on van aterrar els txecs i altres immigrants centre-europeus, ara és un dels barris d'Estats Units amb major proporció de població mexicana. I sens dubte que es nota, no només amb el comerç, sino en el color en general, amb moltes parets pintades amb murals.
A la milla 20 agafem de nou direcció sud, travessant una zona àrida i hostil per a dirigir-nos a un barri tan representatiu com Bridgeport. Per sort, la inesperada presència de la Rafaela i els nens, abrigats i solitaris enmig del no res, em carrega d'energia. No em queda més remei que respondre a la seva pregunta dient que em sento bé. Un altre pont, amb una petita inclinació, se n'encarrega de recordar-me que les forces ja no van sobrades. Bridgeport és un món en si mateix, envoltat de zones industrials i pel canal de servei. Inicialment poblada per lituans, italians i polacs, és l'entorn en el qual es va inspirar la famosa novel.la The Jungle d'Upton Sinclair sobre les miserables condicions de vida del Chicago d'inici del S.XX al voltant dels escorxadors (meat packing industry).
El pas per sota l'Stevenson Expressway és depriment, però per sort dura poc. Aviat torna la vida i les olors comencen a canviar. Inclús amb els ulls tancats podríem adonar-nos que estem a Chinatown, cosa que es fa absolutament evident quan agafem Wentworth i l'arquitectura es torna totalment asiàtica, plena de colors estridents. Altra vegada s'acumula el públic i el soroll augmenta, motivant-nos a seguir en una alçada de la cursa en la qual les cames comencen a pesar-me molt. Estem al Km 35 i segueixo davant del grup de 3h10', cosa que no m'acabo de creure. Penso que, passi el que passi, ja tinc la marca garantida, però encara em queda benzina per a aspirar al màxim.
Seguim anant cap al sud, creuem la Dan Ryan Expressway i entrem al campus de l'Illinois Institute of Technology, extrem sud de la cursa. Aviat donarem la volta i encararem cap a l'arribada. Ja es veuen les puntes dels gratacels de Downtown, lluny, massa lluny. Els cartells de les milles o els dels kilòmetres, que abans queien sense compassió, comencen a mostrar-se esquius i a fer-se pregar. De cop, m'avancen els de 3h10', senyal que estic baixant el ritme. Falten a penes 2 milles i em nego a rendir-me. Necessito juntar-me al grup per a poder protegir-me del vent que, ara, a South Michigan Avenue bufa de cara i amb molta força. Però el grup està trencat i no ho aconsegueixo. Em sap greu, però he d’optar per a continuar sol, sense perdre'ls de vista, conformant-me amb un temps que, sens dubte, serà prou bo.
L’espai entre The Gap i el South Loop és terra de ningú. Sembla mentida que aquesta part de la ciutat tingui la densitat que té, estan com està tan ben situada i comunicada. Misteris de Chicago. Però la urbanització des del South Loop, amb impressionants edificis d'apartaments, avança decidida i acabarà conquerint aquest terreny. Estic al final de les meves forces i m'he de reservar el poc que em queda per a afrontar la darrera pujada abans d'entrar a la recta de meta i acabar la cursa amb bones sensacions. A diferència d'altres ocasions, el meu ritme no decau el suficient per a sentir-me adelantat i entro sencer, en un sprint honròs, aturant el crono en 3 hores, 10 minuts i 24 segons. He completat una cursa quasi rodona, amb dues mitges pràcticament iguals, destrossant el meu rècord personal i el meu objectiu més ambiciós. Finalment, el xip enregistra un ritme promig de 7'30'' la milla i 4'30'' el kilòmetre. No m'ho puc creure.
Just creuar l'arribada, sembla que el clima vulgui apiadar-se del nostre castigat cos i els núvols deixen pas a un tímid sol que deixa gaudir mínimament del post-race. Em penjo la tan preuada medalla, em faig la foto de finisher, carrego piles amb beguda i menjar, recullo la roba i marxo tranquilament cap a la zona de reunió de corredors, a esperar els meus companys. L'organització a l'arribada és, simplement, modèlica. No hi ha aglomeracions, tot està pensat i hi ha tot el que el corredor pugui necessitar. Es clar que encara han arribat pocs corredors.
Mentre estiro, repaso mentalment les sensacions de la carrera. Fa uns 7 mesos vaig córrer a Barcelona la marató més lenta de la meva vida: 3h51’, pràcticament 40 minuts més que avui. Avui però, no tinc la sensació d’estar més cansat que en aquella ocasió ni puc dir que, per haver anat molt més ràpid, hagi patit més. Es evident que, si s’escull el ritme adequat per l’entrenament que s’ha fet, la pel.lícula de la cursa és sempre la mateixa: una primera mitja marató que es fa amb bones sensacions; deu kilòmetres més en els quals el cansament augmenta, però on encara es pot augmentar el ritme i; finalment, els darrers kilòmetres que, sempre, sempre, es fan eterns. Però el secret de la marató està en saber córrer en el llindar de pulsacions correcte i, si s’ha entrenat bé, els darrers kilòmetres es fan, inclús, més senzills. De fet, cansa menys córrer durant 3 hores que fer-ho durant 4!
I com diuen els americans: it hurts so good!
Camí de casa, finalment, em creuo per casualitat amb el meu germà. Ha acabat fent tot el recorregut de la cursa sense trobar-me en un sol punt.
La media maratón de Sant Cugat es siempre una cita especial para los atletas de A Fons Perdut, que corremos en casa. Este año la prueba presenta unas cuantas novedades: Por un lado la hora de salida, las 9:30, media hora antes que otros años. Por otro el circuito que, a consecuencia de las obras que invaden nuestra ciudad, cambia significativamente respecto a ediciones anteriores. La salida se mantiene en el mismo punto que en 2005 -la Plaça dels Cuatre Cantons-, pero se ha suprimido del recorrido la tradicional ida y vuelta por la carretera de Cerdanyola al tiempo que se recupera para la carrera el llano de la zona de Can Ganxet – Hospital General, ausente en las últimas dos ediciones. Como gran novedad, el trazado culmina en esta ocasión con una vuelta rompepiernas por los toboganes que circundan el campo de golf antes de acabar, también por causa de las obras, en la calle Dos de Maig, en vez de en la Rambla del Celler como es habitual. Estos días hemos podido leer en la prensa local que Sant Cugat aspira a obtener el Campeonato de Catalunya de Media Maratón en 2008. Con tanto cambio lo veo muy complicado. De hecho, la participación ha caído significativamente respecto al año anterior, en gran parte resultado de aquel fallo de medición que nos birló casi medio kilómetro a los participantes, pero también por la coincidencia la misma mañana de otros dos eventos deportivos como son la carrera de la mujer en Barcelona y la final femenina del trofeoPGS-Grup XXI de tenis en Sant Cugat. A eso le llamo yo falta de previsión. En lo positivo es de destacar la presencia de un grupo de atletas italianos procedente de la ciudad de Alba, recién hermanada con nuestra villa. Respecto a la meteorología, nos toca seguir sufriendo las consecuencias de la ola de calor que estamos viviendo en Catalunya. Además, a consecuencia del cambio de hora efectuado durante la noche del sábado al domingo, correremos con el sol bastante más alto de lo que estamos acostumbrados.
