Quan vaig saber que veníem a viure als Estats Units, el primer que se’m va passar pel cap és que havia de córrer la marató de Nova York. Des de Barcelona, aquesta sembla ser la prova referent, la cita obligada. Però un cop a Chicago i ja en contacte amb el món atlètic local, el nom de Boston va començar a sonar amb força. Boston és la més clàssica, la més antiga i la més prestigiosa de totes les maratons. De fet, va néixer immediatament després que es fes la primera marató olímpica a Atenas, allà pel 1896 i, des de llavors, no ha deixat de cel.lebrar-se. Nova York potser sigui la més espectacular, la que atregui més participants i més extrangers, però no la més prestigiosa. I un detall ho explica tot: a Nova York, els 40.000 participants es determinen per sorteig; a Boston, la participació està limitada a 20.000, però només s’hi pot córrer per classificació, per temps. Així doncs, l’alternativa era clara: deixar-ho en mans de la fortuna o confiar en les meves cames? I com no podia ser d’una altra manera, l’elecció va ser la segona i en això em vaig posar a treballar ben aviat, ja que el temps exigit per a la classificació, 3h20’, estava uns quants minuts per sota de la meva millor marca. Al primer intent, al mes d’octubre a Chicago, en córrer en 3h10’, e problema va quedar resolt.Boston és una marató de primavera. Concretament, el dia 16 d’abril, Patriot’s Day, un dilluns festiu només a aquesta ciutat. Començo a entrenar a finals de novembre, tot seguit de la marató de Chicago. La cita és un dels objectius de l’any, però no hi ha intenció de fer marca, ja que el perfil no és l’adequat. Per a arribar en forma, de totes maneres, cal entrenar al llarg de tot l’hivern, que al Midwest és tan inclement com es pot esperar, així com durant les vacances de desembre passades a l’Argentina. Es fa dur, però arribo bé de forma, sense lesions, ni molèsties. El que no faig és córrer cap prova abans que em doni una idea aproximada del meu estat de forma.
Quan s’acosta la data, em començo a posar nerviós. M’agrada aquest estat pre-competitiu i procuro no estalviar-me’n res. La setmana abans, després de dies i dies liat i nerviós per la feina, ja no tinc res més al cap. M’he de concentrar. Es llavors quan començo a rebre notícies sobre la previsió metereològica. La pròpia organització ens avisa sobre l’arribada d’una important tempesta que ha de creuar el país i acabar per descarregar a Nova Anglaterra el cap de setmana de la prova. A mida que es va apropant el dia, les previsions apunten al 100% de probabilitats d’aigua i vent pel dilluns. Una desgràcia. Ara inclús em preocupa el fet d’arribar a temps de recollir el dorsal.
Diumenge surto cap a Boston en el primer vol del matí. El vol surt puntual, sense problemes i amb mi venen alguns participants més. Deixem Chicago en un dia amb promesa de sol, però quan arribem a Boston ja ha a començat a ploure. Agafo el tren a l’aeroport i me’n vaig directament cap a la fira del corredor. Fa un dia horrible, amb vent, fred i una pluja constant que sembla caure de forma horitzontal. S’espera inclús neu. La fira és un formiguer. La recollida dels dorsals és impecable, eficient i sense cues, però la zona d’exposició és estreta i plena de gent. Res a veure amb l’espai que té Chicago. Clar que avui és diumenge i sembla que tothom hagi aprofitat per a aparèixer per aquí. Adidas ofereix un desplegament impressionant i el públic s’endú el material especial per a la marató com si l’estiguessin regalant. Això demostra que es pot fer negoci i dels bons amb una cosa com una marató. A veure si Barcelona n’aprèn!
Al migdia me’n vaig ja cap a l’hotel. M’he aconseguit un Intercontinental acabat d’obrir i, ja que segueix plovent, decideixo gaudir de les instal.alcions. Primer faig un darrer entrenament suau en el gimnàs, perfectament equipat. I després, ja banyat, em disposo a alimentar-me com cal en el restaurant de cuïna mediterrània, deixant de banda la “pasta party” que ofereix l’organització. Que es noti que pertanyo al famós club A Fons Perdut!
La resta del dia la passo a l’habitació, llegint mil coses sobre Boston i sobre la marató, descansant a consciència i procurant no martiritzar-me massa amb les previsions del Weather Channel, que ni milloren, ni deixen lloc a l’esperança.
Durant la nit, la pitjor part de la tempesta passa per sobre nostre. Em llevo a les 5 del matí, ja que les 6 del matí comencen a sortir els autobusos que, des del centre de la ciutat, ens han de dur a la sortida de la prova. Tenint en compte que la marató comença a les 10, sembla una mica exagerat, però la prova està organitzada d’aquesta manera. Encara no ho he explicat, però Boston és una marató amb un munt de fets diferencials, la majoria d’ells producte de la seva antiguetat. Un d’ells és que es tracta d‘una marató punt a punt i quasi en línia recta, com l’original d’Atenes. Surt d’una població que està a uns quaranta kilòmetres de Boston i es dirigeix cap el centre de la ciutat. El recorregut que fem amb el bus, tot i que no va en línia recta, impressiona, ja que triga més d’una hora!
Arribem a Hopkinton, origen del recorregut, a les 7 del matí. Queden 3 hores per l’inici de la prova i està plovent sense parar. Comencem a baixar dels autobusos i ens dirigim tots cap al Athlete’s Village, en els camps d’esport d’una escola. Allà, sobre la gespa empapada, s’han instal.lat unes carpes gegants, sota les quals els corredors, resignats, ens instal.lem a descansar i mirar de no passar massa fred. A les carpes hi ha menjar i beguda i aprofito per a esmorzar. Aviat s’identifiquen els veterans de la prova, que han vingut, uns amb mantes, altres amb cadires, per a passar de la millor manera el temps previ. Al cap d’una estona ens obren el gimnàs de l’escola i ens podem refugiar en un lloc sec i calent. A mida que van arribant corredors, les imatges semblen portar-nos a escenes de refugiats, però està clar que nosaltes som molt més afortunats, ja que, com a mínim, hem escollit trobar-nos en aquesta situació i, inlcús hem pagat per a fer-ho!
Quan falta una mica més d’una hora per l’inici de la prova, comença a enregistrar-se moviment. La gent es va llevant, apareixen a la vista els dorsals, s’ensuma l’olor a del liniment que va cames amunt, cames avall i es fan més llargues les cues dels lavabos. A les 9, ja degudament vestit, em dirigeixo de nou cap als autobusos, que tornaran cap a la ciutat carregant la nostra roba. M’acomiado d’uns quants atletes que acabo de conèixer, amb els quals he compartit experiències, consells, menjar, bosses de plàstic i altres estris útils. Segueix plovent i ara ja només em preocupa arribar el més sec possible a l’hora de la sortida. Tot està perfectament organitzat i un carrer ben assenyalat ens condueix sense pèrdua cap a la sortida. Allà, en una altra esplanada, més lavabos, més begudes, més menjar. I, finalment, els corrals de sortida, com en diuen els americans, degudament numerats en funció del temps. Però és la sortida una de les coses que més sorprèn després de tot el muntatge que hem vist fins ara. I és que aquesta té lloc en un carrer ben estret i en pujada, en un entorn ben modest i discret per a una marató d’aquestes carcterístiques. Això és un poble i no hi ha més espai. Aquest any, la sortida s’ha avançat de les 12 a les 10, segurament per a evitar les altes temperatures d’altres anys. Avui no serà pas aquest el problema. A més, aquest any, la soritda es dur a terme en dues onades en funció del temps, ja que els vint-mil participants no hi caben de cop. Els dorsals estan ordenats en funció dels temps de classificació i cada dorsal correspon a un corral. A deu minuts per les 10 segueix plovent sense parar i el vent bufa de cara de forma intensa. S’escolta l’himne americà, comencen a volar peces de roba, cauen els plàstics i el grup es comença a moure. Mai no he tingut tantes ganes de sortir. I de cop, miraculosament, para de ploure. Com diria un amic meu argentí, Dios es maratoniano! I així sense més, la pluja ja no ens torna a molestar en excés.
La sortida és lenta. A més de ser estreta, és en pujada i trigo quasi dos minuts en passar per la línia de sortida, tot i trobar-me en els primers corrals. De seguida però, el recorregut comença a baixar i inclús començo a patir per por de no caure, ja que és molta la gent que tinc al voltant i no van pas a poc a poc.
Estem en una zona ben rural, envoltats de boscos i passant per llocs ben poc habitats. Les famílies surten al jardí de les seves cases a saludar als participants, refugiades del temps en tendes muntades expressament per a l’ocasió. La cursa té un perfil ben complicat. Fins a la milla 7, és clarament de baixada i començo a patir pels meus quàdriceps, poc entrenats en aquest sentit en la planura de Chicago. De tant en tant, la baixada es trenca de sobte amb una petita pujada i costa molt agafar un ritme estable o, simplement, tenir una noció del ritme. Si bé venia avisat, em veig impedit a iniciar la cursa de forma conservadora. No passen gaires kilòmetres que ja començo a sentir-me una mica malament. Les cames em fan mal, potser pel fred i per no haver escalfat gens, i m’entra un fort dolor al costat, que em dificulta la respiració. Miro el control de temps i me n’adono que vaig excedit, però les pulsacions van molt baixes i la massa de corredors m’obliga a seguir el ritme.
El recorregut segueix passant pel mig de la rural Nova Anglaterra. De tant en tant, el centre d’una petita població, alguna via de tren i quatre cases mal posades. La resta, boscos, rius i camps. Si no fos pel que el dia no acompanya i perque la primavera, aquest any, està ben endarrerida, diria que és un entorn ben bonic per a córrer.
Passo els 10 kilòmetres en 42 minuts, massa ràpid. Sé que ho pagaré més endevant. La cursa ha entrat en el seu punt més tranquil, amb un perfil raonablement pla que durarà uns quants kilòmetres més. Procuro trobar un ritme comfortable i recuperar-me per a la part més complicada.
La mitja arriba a Wellesley, un lloc remarcable en el qual, sembla que històricament, les noies del college local surten a animar el pas dels corredors. Els crits s’escolten des de ben lluny i es fan difícils de creure. Quan arribem a la seva alçada, tot és ple de joves estudiants de bon veure que, amb grans cartells, conviden als corredors a apropar-s’hi. “Kiss me for luck!”, diuen moltes. Demostrant una gran força de voluntat, m’allunyo ràpidament d’aquests cants de sirena i evito els esculls, passant per la mitja a 1h32’. Estic dos minuts per sota del temps de Chicago, en un ritme de menys de 3h10’ . Una bogeria. Em sento bé de pulsacions, però no em marxa el mal de costat, les cames no estan fines i encara resta el pitjor.
Travessem Wellesley i, de sobte, el camí es llença en una baixada criminal, que m’acaba d’arreglar. Es l’avís que hem arribat a Newton i, amb ell, l’inici dels “Newton infamous hills”. Allà, i com si es tractés dels graons d’una escala, pujarem fins el cim en quatre etapes. Una estació de Power Gel a la milla 17 ens prepara pel que vindrà. Els quatre graons són més o menys similars, tots ells de menys d’una milla de llargada, però amb una respectable inclinació, que s’acumula irremediablement en el meu castigat cos. El segon em deixa tocat i he de començar a parar en els llocs de beguda per a aconseguir suportar el dolor del costat. El tercer arriba després d’una milla de recuperació i és el més llarg de tots. Se’m fa etern. I finalment, el quart, el famós Heartbreak Hill, un turó que en circumstàncies normals utilitzaria per a fer sèries de velocitat. Aquí, situat en el kilòmetre 33 d’una marató, i avui, després de lluitar amb un fort vent de cara durant tot el trajecte, em sembla impossible de culminar.A dalt, el Boston College i, a partir d’allà, tot en baixada fins el final. Ja no sé si això és o no una ajuda, ja que és la baixada el que més m’està castigant. He hagut de parar més d’una vegada i potser algun dia decideixi tornar a Boston per a passar aquests turons sense que em vencin. Ara per ara, ja només spenso en arribar i no m’importa massa com fer-ho. Miro els parcials i me n’adono que, de qualsevol manera, faré una marca decent, de forma que decideixo no castigar-me més.
A pesar del vent, la pluja i el fred, hi ha un munt d’espectadors animant. Es una ciutat universitària i la població és jove, entre la qque destaca la minoria asiàtica, com sempre succeeix a les universitats americanes. La marató és una tradició arrelada i el públic et porta cap a la meta. El que més m’agrada de Boston és que, a diferència de moltes altres maratons, va de menys a més, acabant en la part més urbana, la més cèntrica i amb més espectadors, just on més es necessiten.
Queda poc i segueixo patint davant de qualsevol canvi de rasant, que no són pocs. Veig el cartell d’una milla i no sé si posar-me content o preocupar-me per tot el que queda. Devant, l’únic giravolt de la prova. Trenquem a la dreta i dues cantonades més, a l’esquerra, per a enfilar ja la darrera recta. I allà, al fons, apareix l’arribada, una arribada espectacular, ampla, immensa, perfecta.
Arribo, cansat i per sota de les 3 hores i disset minuts. La meva segona millor marca. Un altre Boston Qualifier! I si penso que el guanyador, Cheruiyot, que també va guanyar Chicago a l’octubre, ha fet 7 minut més que allà, he de dir que el meu temps ha estat només de 6 minuts més lent. Anem bé!Passada l’arribada, l’organització, impagable en condicions climatològiques com les d’avui, es desviu en felicitacions. Inclús ens estalvien haver-nos d’ajupir per a treure’ns el xip. Et fan sentir com un autèntic heroi. I és que hem acabat Boston, la mare de totes les maratons, la catedral.
A modus de resum, dir que es tracta, sense cap me na de dubte, d’una cita obligada per qualsevol maratonià. Com em va dir el Bernardo Frau, els mussulmans van a La Meca; els maratonians hem d’anar a Boston. Es una cursa dura, complicada, sense gaires concessions al corredor popular. El perfil és el que és i el desnivell està aquí, com ja ho estava fa més de cent anys. No hi ha bandes de música, ni res especial per a atreure els corredors. Aquí es corra per a la glòria i de candidats, en sobren. I tot això es respira en l'ambient.
