Un any després de la meva primera participació, em torno a trobar en el mateix lloc, si bé les coses han canviant força des del setembre passat. D'entrada, ja no soc un immigrant ilegal, ni estic sol a Chicago, buscant en les curses una manera de passar els llargs cap de setmana en la ciutat. I en segon lloc, el meu estat de forma se suposa que ha d'haver millorat considerablement, camí com estic de la marató de Chicago a finals de mes. Darrera deixo quasi 5 mesos d'entrenament seriós i constant, amb un nou entrenador i una nova filosofia.
L'inici de la cursa està marcat per a les 7.30 del matí, horari impossible a casa nostra, però que aquí no sembla ser cap incovenient per a convocar més de 10.000 corredors, acompanyats molts ells per a les seves famílies.Cap a 1/4 de set sortim de casa en direcció cap al sud de la ciutat. Agafem la Kennedy cap a la Dan Ryan Expressway, mentre gaudim d'una espectacular visió de l'skyline de la ciutat, just abans de la sortida del sol. Després d'una setmana de baixes temperatures i un dissabte passat per aigua, el pronòstic del temps no pot ser millor. Cels clars i el termòmetre lleugerament per sobre dels 10 graus fan pensar en unes condicions excel.lents. A aquesta hora del matí, l'humitat de la pluja provoca una densa boira de baixa alçada sobre els parcs, creant una atmòsfera ben especial. A mida que ens apropem, el tràfic s'alenteix i començo a patir pensant que arribarem tard. S'espera un munt de gent, ja que s'ha enregistrat un 30% més de participants que en l'edició anterior. Però quan finalment arribem a la zona de la University of Chicago hi ha lloc per a tothom. Aquesta zona de Chicago és una mena d'illa en el panorama del sud de la ciutat, d'altre costat, ben abandonat i hostil. Hyde Park és el barri que allotja l'esplèndid campus d'aquesta universitat antiga i reconeguda, de la qual han sortit més premis Nobel que de cap altre universitat del món. Chicago és famosa, especialment, per ser el bresol de l'escola monetarista d'en Milton Friedman que tant ha influït en les estrictes polítiques econòmiques aplicades a l'Amèrica del Sud al llarg dels anys 90. Però no és precisament en això que em trobo pensant quan ens dirigim escalfant suaument cap a la sortida. Les sensasions abans de la cursa són optimistes. He passat el cap de setmana en tensió, visualitzant la cursa, en un intent per determinar el ritme idoni que he de seguir. Estic entrenant fort, conec el recorregut i sé que és absolutament pla i sense sorpreses, però fa mesos que no corro cap mitja i tinc por d'agafar un ritme massa optimista, que no després no pugui mantenir. I avui, més enllà de les marques, busco sensacions; vull sentir que l'entrenament progressa i que vaig millorant cap a la fita important del 22 d'octubre.
La sortida té lloc davant mateix del Museum of Science and Technology, un marc esplèndid per a qualsevol esdeveniment d'aquest estil. L'organització és modèlica, però suposo que molt té a veure el comportament dels participants. Sorprèn que, donat l'elevat nombre de gent, no hi hagi ningú a la sortida quan falten a penes 15 minuts pel començament. La gent es va col.locant sense presses al punt que li correspon, en funció del temps previst. I és que en aquesta cursa, si bé la participació és ben nombrosa i l'aspecte dels participants més que promisori, el nivell és bàsicament popular. També destaca, per sobre de tot, l'enorme percentatge de participants femenines. Aquesta cursa és una bona mostra del que es necessita en una ciutat per arribar a tenir una marató multitudinària.
S'acosta el moment de sortir i l'ambient s'escalfa amb el Sweet Home Chicago a tot volum. Les condicions són absolutament ideals: cel blau, temperatura agradable i gens de vent. Es un d'aquells dies que Chicago ens regala ben de tant en tant. Estic davant de tot i quan arrenquem no trigo ni 10 segons en passar per sota de l'arc. Ens dirigim cap al sud, en una volta d'uns 5 kilòmetres per a tornar a passar davant del punt de sortida. Les distàncies marcades en milles fan més complicat el seguiment dels ritmes. Passo les tres primeres milles en un ritme de 6'30'', que em porten als aproximats 5 kilòmetres en a penes 20'. El ritme és el previst i, si bé em sento còmode, em preocupa poder-lo mantenir. La cursa s'estira; ja no hi ha massa gent davant meu i aviat em quedo quasi sòl, deixant enrera el pacer de 1h30'. En tornar a passar pel Museu, tot és ple de seguidors, que no paren d'animar. Agafem el Lakefront Drive a la milla 4 en direcció nord, que ja no haurem de deixar en les properes 3 milles. El Lakefront Drive és, especialment en dies com aquest, una de les rutes escèniques més impressionants que conec. Sempre seguint el llac i envoltada de parcs, ofereix les millors vistes de la ciutat. Aquest any i a diferència de l'any passat, el cel és tan blau i l'aire tan net que la vista del Downtown Chicago en la distància és espectacular. Una de les bandes que anima als participants toca blues com només es toca blues en aquesta ciutat. Són els petits detalls que fan les curses diferents i inoblidables.
Passo per la milla 6 sense haver variat el ritme. Això ve a ser els 10 kilòmetres lleugerament per sobre dels 40'. Un ritme promisori. Un ràpid check-up del meu estat físic ofereix bones vibracions. Cap dolor destacable i les pulsacions controlades al voltant d'unes comfortables 166, és a dir, un 85% com havia previst. La milla 7 marca el punt de retorn i a partir d'allà desfem camí en direcció sud. El paviment és dur i potser sigui això l'únic aspecte negatiu de la cursa. Em trobo corrent pràcticament sòl, mantenint la distància amb altres participants que també van a ritme constant. Mentre, en la direcció oposada, la riuada de gent va augmentant de cabdal.
Passo la milla 9, que és la més aproximada als 15 km, a penes per sobre de l'hora, clavat encara en el ritme inicial i nó és fins ben passada la milla 10 que començo a notar el cansament. Passem un altre cop per davant del museu, on el volum d'espectadors és impressionant. Potser esperonat pels crits d'ànim, accelero. Hi ha tant públic i tan pocs corredors, que la gent ens anima cridant-nos pel nostre nom, escrit en el pitral.
Entre la milla 11 i la 12 m'enfronto amb el punt més crític del recorregut, en un tram mig desolat que es fa més llarg del previst. Les pulsacions se'm disparen per sobre de 170 i em comencen a avançar altres participants. Estic perdent ritme i m'he de mentalitzar per a trobar una cadència comfortable que no em faci perdre el que apunta, en qualsevol cas, cap a una bona marca. Potser estigui pagant el preu de no haver menjat quasi res, ni begut en tot el trajecte. Arribo a la milla 12 bastant tocat i maleeixo el fet que les milles, inclús les últimes, hagin de ser més de 1.60 kilòmetres. Tot i així trec forces d'on puc per a recuperar un bon ritme, amb la marca final clavada al cap i em resisteixo a renunciar-hi. Ensumo la meta, però encara que les avingudes són llargues i rectes, no veig l'arribada fins que quasi estem a sobre. Quan finalment puc llegir el crono i ja veig la marca a tocar, esprinto tot el que puc, pujant les pulsacions fins a quasi 180. Finalment, creuo la meta i clavo el crono en uns formidables 1h28'38'' !!!!
Quasi 5 anys després, he acabat amb el meu récord en la distància i ho he fet en quasi un minut i mig de diferència. Estic cansat, però feliç, em penjo la medalla al coll, deixo el xip i començo a gaudir de les bones sensacions d'haver batut una marca com aquesta. La següent mitja hora la passo relaxant-me per la zona d'arribada, pràcticament buida, fent temps esperant que creui la meta la meva dona, que avui debuta en la distància.
Davant de l'arribada i mentre sona el Boss amb Born to Run, veig entrar a tots els participants entre l'1h50' i les 2h'07'. Es emocionant observar com tothom arriba amb una expressió de felicitat i de satisfacció en el rostre, més enllà del temps que hagin fet. Finalment, la Rafaela para el crono a 2h07', sencera i més que contenta. Amb dos fills de menys de tres anys i sense avis a prop on poder deixar els nens, és el seu un mèrit més que destacable. Sigui com sigui, ja ha aconseguit acabar una mitja i això és una fita important. Estic segur que ara ja no es podrà fer enrera i haurà de continuar fins a completar una marató.
No hay comentarios.:
Publicar un comentario